El sociòleg i teòleg César Piscoya (Chiclayo, 1974) parla amb emoció del seu amic “Roberto”. Es refereix, precisament, al papa Lleó XIV, amb qui comparteix una amistat forjada al llarg de gairebé tres dècades. Robert Prevost va convidar-lo a endinsar-se en la comunitat agustina de Trujillo, al seu país natal, quan es trobava acabant els seus estudis universitaris, i, després d’un període de temps vivint a Bolívia, el 2017 va tornar-hi per treballar al costat de l’aleshores bisbe de Chiclayo fins al desembre de 2022.
Piscoya, que ara exerceix com a assessor del Centre de Programes i Acció Pastoral del CELAM, atén Flama des de l’Aeroport Internacional de Lima manifestant que amb entrevistes com aquesta pretén “donar testimoni” de l’acció pastoral de Lleó XIV i expressar la seva alegria per una hipotètica visita del papa al Perú en un futur no molt llunyà. “Seria un moment de gran esperança per al nostre poble”, assenyala.
Com va rebre tant vostè com la feligresia catòlica del Perú el nomenament de Robert Prevost com a papa?
Jo vaig conèixer el seu nomenament a l’estranger, ja que em trobava a Bogotà per motius de feina. Soc chiclayà de naixement, així que, per descomptat, m’hauria agradat rebre aquesta notícia al costat del meu poble, però em va tocar viure-la des de la distància. Aquella nit, en punts cèntrics de Chiclayo es van produir manifestacions d’afecte i d’estima per part d’una feligresia que es continua estimant el seu bisbe.
Com sorgeix el seu primer contacte amb l’actual papa Lleó XIV?
L’any 1996, vaig decidir fer una opció missionera i entro als agustins que estaven a Trujillo. Aquesta decisió va descol·locar la meva família, ja que estava estudiant a la universitat el quart curs de Biologia, i els meus pares estaven molt il·lusionats amb la possibilitat que acabés els estudis. Davant l’angoixa dels meus pares, vaig tenir la sort de rebre Roberto a casa, que era promotor vocacional i responsable del centre de formació agustí de Trujillo. Ell va parlar amb els meus pares i els va tranquil·litzar.
I, després d’això, què va passar?
Jo hi anava molt feliç, al centre de formació, mentre Roberto em parlava durant el trajecte sobre què significava ser frare i els desafiaments que implicava. També m’animava a acabar els meus estudis encara que jo, jove tossut i obstinat, insistia que volia ser agustí. Roberto, un home somrient, sempre comprensiu i també força jove, va acollir la meva decisió de ser frare, i aquest va ser el primer moment que vaig compartir amb ell.
I, a partir d’aquí, va sorgir una amistat…
Per descomptat. A partir de 1995 jo visitava la comunitat d’agustins de Trujillo, si bé a partir de l’any següent la meva relació amb ell va ser més directa. Vaig entrar a la comunitat i ell va ser el meu director espiritual i d’estudis. Ens vam continuar veient en activitats diàries i de la comunitat durant els quatre anys següents, fins que va haver de marxar del Perú. En el meu cas, l’orde em va enviar a fer estudis a Bolívia, però sempre vam mantenir el contacte, ja fos per correu electrònic, a través de visites esporàdiques, per Facebook o, fins i tot, per trucades d’Skype. Gràcies a això, em va assistir i acompanyar en el procés que estava fent com a agustí fins que ens vam tornar a retrobar físicament el 2016.
Vostè va ser cridat per l’aleshores bisbe Prevost per treballar al seu costat. Quins van ser els accents pastorals que ell va desenvolupar sent prelat a Chiclayo?
Jo mantenia el contacte amb Roberto pels mitjans virtuals, i vam quedar que ens trobaríem a finals de 2016, en un moment en què jo vaig tornar a Chiclayo (vivint aleshores a Bolívia) a causa del traspàs de la meva esposa. En retrobar-nos, ens vam abraçar i em fa la invitació de col·laborar amb ell, ja que coneixia la feina que feia animant la pastoral de l’arxidiòcesi de Cochabamba.
En ell vaig conèixer un pastor animat per l’Esperit, que l’acompanyava en el seu ministeri, el seu compromís amb el laïcat i la confiança que anava dipositant en els laics. En aquell moment, Prevost valorava molt la feina conjunta de bisbes i laics, i finalment, la seva aposta pel laïcat femení.
Com és Lleó XIV en el tracte proper?
Compartiré una cosa que no he dit a ningú. Destacaria molt la preocupació constant que tenia pels joves postulants agustins quan vivíem a la comunitat. Ens portàvem 20 anys, però com a director espiritual sempre va estar-ne al cas. Va ser molt germà, molt dialogant, ell sabia acompanyar i respectar la vida digna de tots nosaltres. Uns anys després, a Chiclayo, vaig descobrir un pastor preocupat no només per la vida personal dels seus col·laboradors, sinó pel treball pastoral que fèiem, i per com el fèiem. En poques paraules, és un home de molta fe, molt escoltador, molt sensible a les emocions i sentiments dels altres, té un caràcter temperat i és molt disciplinat, amb horaris de pregària personal molt d’hora i compromisos assumits des de les set del matí. Sap organitzar el seu temps, i és clar, era un exemple per a tots els que érem al seu equip.
El papa Francesc segurament va notar aquestes qualitats quan el va nomenar prefecte del Dicasteri dels bisbes, oi?
Vaig començar a notar els seus constants viatges a Roma, o, fins i tot, a Lima per les tasques que se li encomanaven. Jo li deia “Roberto, ens deixaràs” i ell només somreia. Sempre va ser molt prudent. Li vaig preguntar per la seva relació amb Francesc i em va dir que ja es coneixien de l’època en què va ser superior dels agustins. No el veurà en un altre lloc que no sigui apel·lant constantment a la pau, l’amor, el desafiament de la unitat i la comunió. Estic segur que, per això, Francesc li va confiar les responsabilitats que va assumir per aquest amor a l’Església que Roberto té.
Com creu que el papa Lleó pot contribuir a la unitat de l’Església que ell mateix ha demanat a l’inici del seu pontificat?
En primer lloc, pel seu ser agustí. En la vida agustiniana, la comunió s’expressa en el fet de donar-se, en el lliurament de l’un per l’altre, posar en comú l’esforç, al marge de ser gran o petit, fins i tot en els aspectes econòmics. En segon lloc, per l’esforç d’unitat que transcendeix la persona i que exigeix mirar cap endins per trobar la resposta que Déu vol de nosaltres amb la fragilitat que tenim. No es pot parlar d’unitat i, alhora, no treballar-hi, ja que viuríem en contra del nostre carisma. En moltes esglésies europees la unitat és un desafiament, però a l’Amèrica Llatina això és natural.
Podem dir que no és una novetat, ni ho serà l’esforç d’unitat que ell planteja perquè l’ha viscut a l’Amèrica Llatina. Ell porta això, no perquè sigui part d’un programa pastoral, sinó perquè és part del seu ser i del seu carisma. Jo no diria que és llatinoamericà o peruà perquè pecaria, sinó un americà que neix a Chicago, però que es fa al sud.
Creu que hi haurà continuïtat entre els pontificats de Francesc i Lleó XIV?
Sí, i ho ha anat expressant, però amb la seva particularitat. Quan treballàvem a la diòcesi de Chiclayo, Roberto em va dir dues coses: “La comunió i la corresponsabilitat, que és l’expressió teològica de la comunió”. Això ho vivíem i ell tenia clar que necessitàvem les vicaries, parròquies, preveres i laics per fer equips i pensar junts el treball pastoral. Això amb Francesc s’anomena sinodalitat, amb Joan Pau II, espiritualitat i comunió, i amb Benet XVI, corresponsabilitat. Roberto agafa el magisteri i li dona continuïtat, i no només en l’expressió sacramental, litúrgica o de comunió dins les parròquies, sinó també a les perifèries i als grans desafiaments que tenim al món.
