A Tarragona, un grup de joves ha convertit la música en un espai de trobada entre fe, cultura i identitat. Són Praiselord Group Music, nascuts arran d’una crida a l’evangelització viscuda a Medjugorje. Amb 2 discos publicats —Emmaús i Arrels— i un tercer en camí, el grup treballa per anunciar, a través de la pregària cantada, la joia de la ressurrecció. Ho fan en col·laboració amb delegacions diocesanes, escoles cristianes i entitats solidàries, i el dissabte 22 de novembre actuaran al Canòlich Music Fest, a Sant Julià de Lòria.
Decisions, pau i una generació que busca sentit
Les paraules de Judith Lleixà, una de les cantants del grup, revelen una aposta personal per una fe que orienta cada decisió, fins i tot les petites. El que busca és la pau interior, que per a ella és camí cap a Déu; reconeix, però, que molts joves busquen aquest mateix descans espiritual sense identificar-lo amb la fe o, encara menys, amb el catolicisme. Hi percep una desconnexió especialment marcada a Catalunya, on l’espiritualitat sovint queda diluïda entre distraccions i ritmes accelerats.
En aquest context, la seva lectura del fenomen Rosalía és significativament empàtica. La cantant ha posat paraules a un buit espiritual que, segons Lleixà, “és molt humà i molt real”. Ella mateixa confessa que va ser aquesta sensació de buidor —malgrat l’estabilitat, els estudis i les relacions— el que la va portar a acostar-se amb més profunditat a Déu. I ho explica amb una imatge que vol trencar prejudicis: “L’Església no és la casa dels perfectes, sinó la dels qui busquen guarir-se”, reconeix.
Fe quotidiana i valors heretats
Per a Míriam Padrell, cantant i violinista, la fe és sobretot educació viscuda: la que va rebre de petita, a casa i a l’escola. Aquell bagatge li ha donat valors que guia en gestos diaris —gratitud, perdó, empatia, capacitat de servei— i que li aporten serenor i pau interior. Observa que molts joves viuen en un ritme frenètic que sovint deriva en un sentiment de buit, però també percep un interès creixent per trobar un sentit més profund, encara que no sempre es manifesti en termes religiosos. Per a ella, “Déu es fa present en les relacions”: en la família, en els amics, en la manera com acompanya els seus alumnes com a mestra. El sentit espiritual, subratlla, “sovint s’articula en la senzillesa”.
Completesa, identitat i esperança
El guitarrista i cantant Reynald Guiao parla d’una fe que no només condiciona decisions, sinó que estructura la identitat. Creure no és només omplir un buit puntual, sinó viure completament: estimant, caminant amb esperança i establint relacions respectuoses amb tothom, “comparteixin o no la fe”, manifesta. La fe no és un acte individual; la vivència compartida en el grup, on tots canten o acompanyen en cors, permet que cada jove es vegi reflectit i s’identifiqui amb el missatge.
La visió d’Anna Aldecoa, cantant i violinista, és potser la més contundent. Afirma que la clau de volta de la seva fe va aparèixer en adonar-se que era “filla del Rei de l’univers”, una convicció que va transformar completament la seva autoestima. Segons ella, molts joves busquen alguna cosa que ompli l’ànima, i cada vegada més alguns descobreixen en la fe catòlica la resposta que necessitaven. També es reconeix en el relat de Rosalía, perquè abans de retrobar-se amb Déu, indica, la seva fe “era mecànica”: la confirmació va obrir-li un camí que ja no depenia de rutines, sinó d’un “desig real de créixer”.
La música com a vehicle d’esperança
La música de Praiselord és, al mateix temps, expressió i instrument de fe. Cada veu i cada acord són missatges de resurrecció i esperança, compartits perquè qualsevol jove pugui sentir-se reflectit. No hi ha estrelles ni protagonismes: el cant és col·lectiu i inclusiu, i això reforça la idea que la fe és una experiència.
Les reflexions de Praiselord revelen una generació que no té por de preguntar-se per què se sent buida ni d’explorar allò que pot omplir-la. En un moment en què figures com Rosalía tornen a posar l’espiritualitat al centre del debat cultural, aquests joves tarragonins responen amb música, pregària i autenticitat. I ho fan afirmant que la fe no és una herència antiga, sinó un camí actual, viu i encara capaç d’oferir sentit.
