Poc abans de presentar el seu llibre Encara ets de Missa? (Albada, 2025) a la Llibreria Ona de Barcelona, l’advocat i escriptor lleidatà Antoni Gelonch s’asseu a la taula d’un hotel discret. El soroll distant dels cotxes, els murmuris del vestíbul, tot queda fora. Ell parla amb calma i contundència, com qui sap que les paraules han de ser precisament mesurades per arribar al cor. La conversa s’obre com un recorregut per una societat que ha passat de la devoció massiva a una secularització profunda, i que encara cerca, a cegues, un lloc on la fe tingui sentit.
Gelonch mira les generacions que avui tenen entre 30 i 60 anys com si fos un paisatge en blanc i negre, “una pel·lícula lenta d’Ingmar Bergman”, compara. Són persones atrapades entre el record de la missa d’infantesa i la necessitat de quelcom viu, urgent. “No és anar a missa per rutina; és ser de missa”, reconeix amb veu pausada. Per aquest lleidatà, ser de missa no és repetir gestes buides; és comprendre, reflexionar, irradiar esperança. És una fe que, segons Gelonch, “es dona i no s’imposa”: inquieta una crida a mantenir-se desperts, a escoltar, a consolar cada dia.
Comparant el present amb els anys d’infantesa a Lleida, Gelonch recorda els avis i els pares que anaven a missa setmanalment. La seva àvia paterna, nascuda a Reus, era part d’aquest món on la fe era tan natural com respirar. “Avui tot això sembla llunyà”, admet. El món ha canviat: les esglésies continuen dempeus, però els cors que bateguen amb elles són menys, dispersos, a la recerca de sentit.
Per a Gelonch, la fe catalana d’avui camina entre el folklore que es veu i la recerca que es sent, com un riu que corre entre marges coneguts i terres desconegudes. Les processons continuen desfilant pels carrers, però sovint són més memòria que cor, espectacle que recorda l’arrel sense portar la devoció dins. “Són tradició que es mostra, però no sempre la vida que batega darrere”, afirma amb suavitat. L’Església, afegeix, a vegades es percep com una gran institució llunyana, amb sermons escrits per a ningú i una burocràcia que allunya en lloc d’apropar. “A Lleida tenim un bisbat escapçat”, comenta, “una ferida que demana pastors capaços d’estar presents, de tocar la realitat de la gent, de sentir-la i acompanyar-la”.
La fe com a construcció i valentia
El seu discurs alterna entre crítica i confiança. En una societat líquida, capaç de passar d’un extrem a l’altre, hi ha una oportunitat per a un cristianisme viu, que dialogui amb la vida quotidiana i doni sentit al dia a dia. “La fe és de cadascú”, insisteix, “de cada batejat que esdevé participant i responsable, capaç de pensar, sentir i viure amb autenticitat”. No es rep, es construeix; no promet seguretats, però ofereix vida.
Pel que fa al món de la cultura, Gelonch s’ha sentit sovint com “un aneguet lleig”, un ésser diferent enmig d’un llac que no sempre el reconeix. No és només la diferència; “és la manera com t’ho recorden amb mirades, sospirs o silencis que pesen com pedres”, indica. Aquesta experiència pot enfosquir, portar al desànim, al silenci, a voler fondre’s amb l’aigua per passar desapercebut. Però, afegeix, també pot convertir-se en un impuls secret, “un corrent que empeny cap endavant“.
Encara avui li demanen si continua sent catòlic, a Antoni Gelonch, i la pregunta, admet, ve carregada de complicitat, silenci, astorament o commiseració. El seu llibre vol donar resposta a qui pregunta, força als qui dubten i confirmació als qui comparteixen la mateixa resposta. La seva mirada sobre la fe catalana és un retrat de tensions, buits i oportunitats. En un país que ha modernitzat les seves arrels, la fe autèntica no és comoditat ni passat: “És curiositat, coratge, vigilància constant i capacitat de transformar silencis i buits en possibilitats reals“, constata.
Gelonch parla i sembla una pedra sobre l’aigua: pausada, profunda, amb l’impacte d’una ona que arriba sense avisar. I mentre Barcelona segueix el seu ritme distant, ell dibuixa amb paraules un cristianisme inquiet i viu, capaç de transformar l’absència en presència, el record en esperança, i la fe en una aventura diària.
